Vicent Andrés Estellés , entre nosaltres.
Durant la celebració de les jornades culturals de tancament del segon
trimestre, el Departament de Valencià organitzà una conferència sobre la figura
del poeta Vicent A. Estellés. La xarrada anava adreçada als alumnes de Segon de
Batxillerat i Quart d’ ESO, ja que l’autor forma part de la programació
d’aquests nivells. La qüestió per què decidírem ,d’immediat, que era
absolutament necessari oferir als nostres alumnes aquesta xarrada fou la
personalitat, el prestigi i la proximitat de
la persona que se’n faria càrrec, el pintor i il·lustrador xativí Joan
Ramos.
Els versos d’Estellés musicats
per Ovidi Montllor, Paco Múñoz, Vicent Camps, Pep Gimeno Botifarra, Pau
Alabajos... sonaren per desvetllar les emocions d’uns versos que ja ens
pertanyen :
No hi havia a València dos amants com
nosaltres.
Assumiràs la veu d’un poble / i serà la veu del teu
poble
Allò que val és la consciència de no ser res si no
s’és poble.
Res no m’agrada tant / com enramar-me d’oli cru / el
pimentó torrat
Cloc els ulls i me’l fot
Joan Ramos conegué, tractà,
acompanyà Estellés, dialogà amb Estellés, durant les seues pels nostres
voltants. És testimoni de l’Estellés més íntim, d’aquell Estellés que rarament
apareix explicat als manuals de literatura
i d’això volguérem que ens parlara. Tractant-se de poesia, quan tots
sabem que la poesia té les seues dificultats per arribar a un públic que no
siga especialitzat, Joan Ramos, amb les seues paraules, aconseguí acostar el Poeta,
la figura del poeta, a l’home, un entre
tants, el fill del forner que feia versos, el poeta de
Burjassot. És la humanitat revelada amb una explicació breu dels moments de
precarietat econòmica i laboral, de la presència de la mort, una Mort petita, l’ama del corral i del
carrer de la llimera i la parra i la
flor del taronger, que s’emporta
el seu àngel, la precarietat de la seua salut... que no obstaculitzaran la seua
dedicació a cantar i contar l’amor dels arraps, l’amor filial, la terra, la
història, els nostres paisatges, el Mural,
amb una llengua propera, però magnificada.
Joan Ramos, incidí en els
llibres i els versos que ell il·lustrà -
Xàtiva, Canals, Versos per acompanyar una esperança – Un exemplar del llibre Canals circulà entre els alumnes,
observaren la correspondència entre versos i il·lustracions, paraula i imatge,
que d’ara endavant, segurament, relacionaran, Estellés i Ramos. Els recità els
versos dedicats a la Lloca, el Mur de les
lamentacions, en majúscules, perquè Estellés dotà d’ànima l’arbre símbol de
Canals. I la Foguera? La Festa de Canals tampoc passà desapercebuda a la mirada
d’Estellés i en féu l’elogi. I Xàtiva? ciutat,
ciutat de les fonts remoroses/ ciutat, ciutat de l’invicte destí. I del guerrer de Moixent? Clar capità de les lluites passades / No tems. No tems l’acer de les
espases / Duus en un trau, minúscula, una flor / que et salvarà com les millors
medalles.
La xarrada i el diàleg es tancà
amb les anècdotes que el conferenciant volgué compartir amb tots nosaltres sobre
confidències i secrets que Estellés
li confià, tot dient : Joan!, això no ho contes a ningú, bé...si vols a un
més i prou! I nosaltres tinguérem la sort de ser un més i prou i així continuarà la cadena perquè la memòria dels
versos i la figura del nostre poeta s’escampen com taca d’oli, l’oli del
pimentó torrat.
Departament de Valencià
Emili Gallego i Espí
No hay comentarios:
Publicar un comentario