Dolces paraules,       actes amargs

             

            Il·lusió, dedicació, mentides ben dites, inferioritat, traïció, decepció, tristor, culpabilitat, buit, soletat.

Benvinguts, supose que vos estareu preguntant moltes coses però no tot en aquesta existència té una resposta clara i, -per desgràcia- no sempre podem expressar del tot les nostres emocions.

Aquesta història va començar quan jo tenia 17 anys, era una nit d’estiu i estava al pati de ma casa dibuixant tranquil·lament mentre escoltava els ocells xiular. De sobte vaig sentir una portada i ja començava un altre de tants espectacles que mon pare muntava quan aplegava borratxo a l’hora de sopar.

Farta dels seus crits que m’amenaçaven de forma rutinària dient-me que si no feia el que ell deia em tiraria de casa, vaig decidir anar-me’n jo. Em pare a pensar-ho i és dur. Jo tenia plans de futur que en un segon es van esfumar.

Després que les seues desoladores paraules trencaren els meus somnis i després de veure com la meua mare el defenia, tan sols tenia ganes de gitar-me i pensar que tot havia sigut un malson però vaig preferir que aquest sofriment acabara per sempre i fer la meua vida.

Vaig fer la maleta i vaig agafar els objectes més preats per a mi; com ara les meues obres, llibres i menjar. De veritat, no va ser tan fàcil com ho conte, vaig haver d’oposar-me als impediments que ma mare em posava mentre ignorava les meues peticions de fugir juntes.

Em disposava a passar la nit en un tossal, situat darrere de ma casa, on hi vaig construir una xicoteta barraca de fusta per a aquest tipus d’ocasions amb la col·laboració del meu veí, que era obrer. Ell entenia la meua situació familiar perquè coneixia com era mon pare, per tant, va saber guardar en secret l’existència d’aquest cau ocult.

Recorde aproximar-me segura cap aquell refugi perquè sabia que allí no faria calor, que el sofà d’aquell acollidor refugi era més tou que el meu llit i que podria dormir sense sentir cap discussió violenta on sempre n’hi ha un que vol tenir raó elevant el to de les seues ignoràncies.

Era el lloc perfecte, a més a més, arribava la Wi-Fi de ma casa però, per desgràcia, aquella nit va començar a ploure i va haver una gran tempesta que impedia el funcionament de la xarxa.

Començava a qüestionar-me si havia pres una bona decisió i els remordiments per haver deixat ma mare sola em pertorbaven, cosa que m’impedia dormir o estudiar per als exàmens. Però no estava espantada, ja era costum, tant per a mi com per a ma mare que s’ho prenia com una cosa normal que ocorre a totes les famílies. La diferència és que aquesta vegada no pensava tornar a aquell convent de clausura.

Preferia ser pobra i lliure que adinerada i esclava d’una manipulació psicològica constant que m’omplia d’inseguretats cada vegada que eixia al món exterior. Tot perquè la major part de les coses que em deien a casa pensava que eren certes, perquè clar, els nostres pares sempre tenen la raó i els joves estem perduts, veritat?

En eixir el sol, vaig eixir per agafar el bus i anar a classe com habitualment feia cada matí; però aquell dia no vaig baixar en la parada de l’institut sinó que em vaig quedar fins l’últim trajecte. No acabava d’entendre perquè la gent tornava malferida ja que malgrat era un lloc desconegut per a mi, tot semblava ser molt bonic.  

Abans de baixar, el conductor em va advertir que si tenia problemes no dubtara en polsar el botó roig de la parada, que ell vindria de seguida a buscar-me.

Es tractava d’un carrer ample que donava pas a un verd i florit paisatge ple de coloms blancs que descansaven a la vora del riu on podies sentir la brisa tranquil·litzadora del vent, sentia llibertat.  

Vaig estar investigant aquell paradís durant hores fins que es va fer de nit i de camí a polsar el botó roig per tal que el bus vinguera, vaig entropessar amb una espècie de branca i em vaig desplomar.

Poc temps després, ja de dia, unes mans acaronaven el meus cabells i em van despertar. Estava relaxada pensant que devia ser ma mare; però no va ser així. Em trobava en una casa que no era la meua, al costat d’un xic; Josep Mal Maneig.

Em va dir que mai faria cap mal a una xica com jo; així que el vaig perdonar i em va oferir quedar-me a sa casa uns dies. Això vaig fer, tampoc tenia on anar. Ens vam enamorar i vam mantenir una relació durant anys.

Si tinguera un altra oportunitat no hauria acceptat quedar-me, m’ho hauria pensat dues vegades. A mesura que el temps passava, tot era més trist, els arbres i les plantes deixaven arrere el seu viu color verd, a penes quedava aigua al riu i el paisatge estava tan descuidat que ja no es podia veure l’eixida d’aquell lloc que solia ser un bonic somni. La lluna i l’obscuritat ja mai deixaven pas a la llum del sol i els negres corbs van espantar els blancs coloms.

De tota manera, la meua ànima ja sabia que les coses no anaven bé; però jo sempre volia pensar que si, que tot aniria d´una forma feliç, que no estava sola, que no em passaria el mateix que als meus pares. Que ell era per a mi i jo per a ell i no havia de dubtar-ho. Però hauria d’haver sabut que no tot és tan bonic com a les pel·lícules; o això solia dir-me ell.  

On ara sóc, ja puc fer el que m’abellisca però tinc por a estar equivocada. No voldria dir alguna cosa de la qual em penedisca després ja que moltes vegades seguisc pensant que la vida seria més fàcil tenint-lo al meu costat, que la majoria de les coses van ser culpa meua; com ell sempre defenia però, qui és vertaderament el roí d’aquesta història?

M’ho pregunte perquè tot es basava en un canvi de papers molt freqüent, jo era la que estava malament perquè ell ja no em mirava com abans; però jo buscava la seua atenció i pidolava el seu amor.

Jo era l’ombra que ell trepitjava cada dia, la meua pell era el sòl que rebia aquelles inesborrables petjades, record dels seus passos.

Em passava les nits plorant sola al llit sense rebre cap trucada per la seua part, mentre ell s´ho passava genial coneixent gent nova, cosa que jo no tenia permès fer i tampoc podia travessar aquell desastrat terreny on vivia.

Les coses eren tan diferents al principi, ell era tot un cavaller i molt discret per això sempre quedàvem de nit d’amagades en llocs molt íntims.

Es preocupava molt per mi: no em deixava anar de discoteca amb les meues amigues o dur falda; sabia que podien passar-me coses greus.

Era molt atent i sobretot al WhatsApp, sempre em preguntava què feia, on estava i amb qui.

Al final del dia a ell sols li importava veure’m a mi i que jo estiguera a casa amb ell; finalment, ni anava a l’institut a estudiar ja que al seu costat era totalment feliç i tampoc volia que ell pensara que jo lligava amb els meus companys, per tant, també vaig deixar de veure’ls.

Fins i tot em volia tant que si me n’anava de festa amb una amiga, ell sempre venia darrere meu.

Mentre anomene aquests complits m’adone que el tenia totalment idealitzat, era la meua parella, jo el volia, com no anava a pensar bé d’ell?

Recorde que em deia que jo l’idolatrava massa, que ell vertaderament no era tan bo com jo creia sinó que era cruel i dur. I sempre li preguntava perquè i em responia que era cruel i dur perquè em volia i, segons ell, la veritat és dolenta. Amb això sí que estic d’acord, la veritat és dolenta però, si algú t’estima no et farà patir, així que el vaig deixar.

Jo no sabia com eixir d’allí, tenia por, em sentia culpable, ell va tenir molts problemes a la seua vida i jo no podia fallar-li. El necessitava, estava clar que em tenia manipulada però em penedia mentre pensava què faria amb la meua vida sense ell.

Així que com sempre solia ocórrer després de tallar per una gran discussió, tornava corrent als seus braços i aquesta fou l’última de tantes vegades que em va rebre amb les mans ben obertes.

Em va donar una abraçada tan forta que fins i tot vaig deixar de sentir l’aire entrar als meus pulmons i recorde estar cansada, tenir son i adormir-me profundament i eternament.

Finalment, quan sentia que tot s’acabava, començava la meua vida.

Malgrat que ja tot ha passat, seguisc esclava del silenci que ara m’envoltarà per sempre. Mai pensava que açò poguera passar-me a mi.

L’univers -segons diuen- és immensament immens i, realment, no som ningú  gens important davant de tanta grandesa; tanmateix cadascun dels nostres actes importen. Una simple paraula o gest pot influir per sempre en la vida d’una persona i de vegades podem estar equivocats.

Per això cal pensar abans d’actuar. Estimar no és dependre de l’altra persona com si d’una droga imprescindible per a viure es tractara. Tampoc és manipular ni ferir l’altre com si fórem amos d’una propietat.

Estimar és acceptar l’altre tal i com és, deixant-lo lliure de prendre les seues pròpies decisions sense envair el seu espai personal. Voler compartir part del teu temps per plaer i no per necessitat.  Tenir capacitat d’elegir sense deixar de ser nosaltres mateixos.

Beatriz Giménez;

Curs: 2017/18; Grup: 1r Batxillerat B2