Boig per tu

Eren les dotze de la nit quan va començar a sonar el rellotge i va avisar que el dia finalitzava. De sobte, es va escoltar un tir a l’habitació d’Elisa. Ràpidament, tots els qui estaven al menjador es van alçar de les cadires i van córrer, amb un poc de temor, per assabentar-se del que havia passat. Quan van entrar a la cambra, van veure el cos inert d’Elisa sobre el llit. Havia estat assassinada, tenia un tir al crani. Ningú dels presents va poder mencionar cap paraula, estaven tots bocabadats i ningú sabia el que havia passat. El senyor Carles, que era molt observador, es va fixar que la finestra es trobava oberta juntament amb la cortina. L’assassí hauria entrat per allí sense que ningú se n’adonés, però Elisa havia estat tot el temps a l’habitació. Ella tampoc veuria res estrany?

Elisa era una jove de 21 anys que anava a casar-se la propera setmana. Tenia el cabells castanys, els ulls clars i una complexió esvelta. Per desgràcia, el destí no va voler que contragués matrimoni. Els altres presents en l’escena del crim eren 3 persones: Carles, un senyor de 58 anys a qui sempre li havien agradat les novel·les sobre assassinats i resoldre problemes; Anabel, l’esposa de Carles, no era gaire intel·ligent i sovint li costava un poc entendre les coses; i Ricard, el fill de Carles, que estava promès amb Elisa.

El crim ja estava comés i van cridar la policia de la ciutat, que va acudir passats uns minuts. Els dos policies que anaven al cotxe patrulla van acudir amb un criminòleg per observar detingudament l’escena del crim i traure conclusions, encara que no ho aconseguirien. La finestra estava oberta, sí, però segons els presents aquella finestra s’obria tots els dies perquè sinó  feia una olor roïna a aquella habitació per la humitat que hi havia. Van observar el cadàver. La xica estava ben vestida i preparada per ajuntar-se amb els altres quan va rebre el dispar. I encara que semblés un tir al front, no era així. La bala havia entrat per darrere del cap i es tractava d’un assassinat a sang freda i per l’esquena. Qui era capaç de cometre aquell inhumà homicidi?

La policia va acabar de recollir pistes i va sortir amb la promesa que cridarien per telèfon els familiars per informar-los dels avanços en el cas. Van retirar el cadàver i van tancar l’habitació amb cinta de seguretat, perquè ningú no hi entrés.

Al dia següent, Ricard va ser l’encarregat d’informar la família d’Elisa que la seua filla havia sigut assassinada. La sensació que es va viure en aquell moment és indescriptible. La immensa pena que sentia el jove es va sumar a la desolació i la impotència de la família d’Elisa. Pareixia que aquella tristor no acabaria mai i que les llàgrimes anaven a acabar ofegant-los. Allò era horrorós. Ricard es va acomiadar i va dir que si volien qualsevol cosa o necessitaven companyia, ell i la seua família s’oferien sense problemes.

El jove va eixir de la casa per tornar a la seua llar. Al carrer no hi havia un altre tema a parlar. Cada persona aportava les seues conclusions, cadascun assenyalava un assassí. Uns apuntaven a una família i uns a una altra. Els rumors no paraven de multiplicar-se i cada vegada eren pitjors i més desorbitats. Però, ell no podia fer res, sols aguantar-se i patir en silenci fins que arribés a sa casa. Quan va arribar, no hi havia ningú. Els seus pares no hi estaven, però li havien deixat una carta al moble de l’entrada:

Benvolgut Ricard,

El teu pare i jo ens anem una setmana de vacances. Encara no sabem on anirem, però estem molt tristos per la pèrdua d’Elisa. Hem pensat que el millor que podem fer és marxar per prendre un poc l’aire i desconnectar de tot el que s’escolta. Tornarem quan tot haja passat.

La teua mare, Anabel.

El jove no sabia què fer ara, estava completament sol, havia perdut la seua estimada i ara havia de fer-se càrrec també de la casa. La situació cada vegada era pitjor i açò no l‘ajudaria. Ricard va acabar per acceptar-ho i va anar  cap a la seua habitació. No es trobava bé i volia descansar un poc després d’haver estat la passada nit sense dormir.

Eren les dotze de la nit i van sonar les campanades. De sobte, va botar del llit, no suportava aquell soroll després del que havia passat i cada vegada que les escoltava tenia malsons. Es va incorporar i va eixir al balcó. Tot era fosc i sols es veien porcions del carrer il·luminades pels fanals. Va mirar davant seu i va veure un gran edifici. No creia haver-lo vist abans i és que era molt discret.  No era molt gran i tenia a la part de dalt un gran terrat que quedava exactament davant de l’habitació on estava Elisa quan va ser assassinada. Era sospitós. Va pensar que ho analitzaria detingudament quan es fera de dia, i es va gitar al llit.

Quan es va alçar, eren les sis de la matinada. Sols havia dormit unes 5 hores i la falta de descans es feia notar. La seua cara cada vegada era més pàl·lida i les ulleres li arribaven quasi a les galtes. Es va vestir i se’n va anar a investigar l’edifici estrany. Quan va eixir al carrer tots el miraven i ell no sabia per què. Va pensar que era per l’assassinat, però no. El miraven perquè comentaven sobre ell. Va entrar a l’edifici i es va adonar que no era res nou. Les parets estaven pelades i la pintura del sostre queia a trossets. L’escala fins al terrat era de marbre, amb barrots de ferro negre i un passamans de fusta amb el vernís desgastat de tant d’utilitzar-lo. Quan va arribar dalt, va veure que el tir podia haver sigut disparat des d’allí per  un especialista. No obstant això, com que l’edifici no era molt alt, l’assassí hauria pogut escapar a bots per la part  de darrere.

Cada vegada Ricard tenia més coses al cap i aquesta situació no li estava resultant gens saludable. Va començar a tindre problemes alimentaris i va perdre pes. La seua cara va acabar blanca i ja no es cuidava. Eixia al carrer amb roba tacada. Ell sols es preocupava de descobrir què havia passat amb Elisa, i com que els seus pares ja no estaven a casa, cada vegada hi havia més brutícia. No obstant això, a ell, l’únic que li preocupava era el misteri de la jove, i va acabar per abandonar-se ell i la seua casa.

Mentre seia a la cuina, va escriure un paper amb tots els avanços que feia individualment en la investigació. De sobte, va sonar el telèfon. Va fer un bot, ja que no l’esperava i es va alçar per agafar-lo. Era la policia, informava del que havien descobert. No era de gran importància, però més valia això que res. Deien que havien analitzat la sang i que havia sigut assassinada entre les onze i les dotze, que és quan van veure el cos, van sentir el dispar, i temps després van saber que la bala era d’un revòlver. Açò obria una altra branca d’investigació, ja que podria haver sigut assassinada un hora abans de veure-la, i també cabia la possibilitat que el dispar sols fóra per distraure. A més, si estava morta per un revòlver, volia dir que o era un tirador expert que des de l’altre terrat va encertar el seu cap, o va disparar de prop.

Els dubtes del jove van anar creixent i cada vegada la casa era més plena de papers amb dades inexactes sobre l’assassinat.  Cap d’elles era concreta i el seu cap cada vegada estava pitjor, començava a tornar-se boig i no se n’adonava.

Al dia següent, el va despertar el timbre de la casa. No parava de sonar i pegaven trompades a la porta. Es va alçar i la va obrir amb cara de son.  Ràpidament va canviar a fer una expressió de sorpresa i incredulitat quan va veure dos policies que l’estaven lligant de mans. Ell no sabia el que havia fet, però el van carregar al cotxe patrulla i se’l van endur fins a comissaria. Allí, li van explicar que era un potencial sospitós en el cas, perquè segons declaracions dels seus pares es va absentar diferents vegades del menjador per veure Elisa a l’habitació. A més, per a la gent del seu entorn s’estava tornant molt antisocial i estrany, ja no parlava amb ningú i mostrava una imatge molt descurada. El van informar que també buscaven els seus pares, volien saber per què es trobaven a la casa on es va cometre el crim, i les seues vacances -sense lloc determinat- fins que es resolgués el cas eren més que sospitoses.

Ricard es va acomodar com va poder a la cel·la i es va ficar a pensar. El seu cap pegava voltes i faltava poc perquè es cremaren els seus cabells desgastats i desordenats de pensar molt. No treia conclusions exactes, no sabia què feia allí, pensava que com podien pensar que havia matat la persona que més estimava. Però els motius eren aparents i ell no els veia. S’estava tornant boig i açò feia que l’autoritat tingués motius més que suficients per a detenir-lo.

La policia va contactar amb la família principalment afectada, per recollir més pistes. Aquest cas, cada vegada era més peculiar i no veien el moment de resoldre’l. A més a més, van posar en cerca i captura Carles i Anabel, els pares de Ricard, dels quals es deia que no acceptaven Elisa i que no tenien molt bona relació.

Havien passat ja cinc dies i Ricard no rebia notícies noves. Cada vegada, estava més boig. No sabia ja què fer, perquè el deixaren lliure. Però això no era possible. La policia centrava les seues mirades en ell pensant que ell havia sigut el veritable assassí d’Elisa. Si el deixaven en llibertat podria cometre més crims, o fins i tot, llevar-se la seua pròpia vida.

Ricard tenia ja els dits desfets i plens de brutícia d’escriure a les parets de la cel·la amb les seues pròpies ungles. Escrivia dades, versos, frases soltes, dibuixava Elisa... Allò pareixia fins i tot un museu. Però no tenia res de bonic. Les sensacions que donaven aqueixes parets eren aterridores i ningú no   hauria volgut trobar-se allí, però ell era feliç. Ja no li preocupava que la seua casa estigués sola o que els seus pares hagueren marxat de vacances. Potser ni li preocupava la pèrdua de la seua amada.

La policia va decidir tancar-lo en un centre psiquiàtric. Les al·legacions que feia no eren creïbles. Tenia les mans tremoloses i no era conscient de res del que feia ni del que havia passat en l’últim mes.

Després d’uns dies d’haver-lo enviat al psiquiàtric van aparèixer els seus pares, que van ser detinguts per la policia, encara que després van ser declarats innocents pel jutge. Ni les autoritats ni cap investigador va ser capaç d’esbrinar el que havia passat a Elisa. Ningú no sabia amb certesa que no havien sigut Carles i Anabel, o fins i tot Ricard, ni ningú sabia tampoc que el crim no l’havia comés cap assassí experimentat des de la mateixa casa, entrant per la finestra o des del terrat de l’altre edifici.

Els seus pares van continuar amb la seua vida a la seua casa i feien visites al seu fill que no mostrava milloria. L’assassí, si és que  en va existir un, va seguir solt.

Al final, la policia va arribar fins i tot a plantejar-se que Elisa s’havia suïcidat, encara que no van trobar armes a l’escena del crim.

I tu, què en penses?

Pablo Juan; Curs: 2017/18; Grup: 1r Batxillerat A