I arribà el dia

- “Jo enamorar-me?, jo nòvio?, no. Vull ser lliure,  vull anar a mil i una festa i poder fer el que m’abellisca amb qui m’abellisca, no vull cap, però, cap tipus d’obligació amb ningú, i molt menys amb un xic.”

Aquest era el pensament de la meua amiga Laia, una xica molt extrovertida, sociable, guapa i amb molt de caràcter.

- “Jo això de tindre nòvio des dels 15 anys? no; no sóc d’eixes,    . A mi, ni als 35 anys em veuràs amb nòvio, no em casaré, tampoc tindré família, no m’agraden els xiquets. “

Aquestes frases Laia me les deia contínuament, cada vegada que un xic se li declarava; ella el rebutjava, odiava tot tipus de xics, jo vaig arribar a pensar si és que preferiria les xiques… però no; definitivament no. El problema havia estat que, fins al moment, no havia arribat el xic adequat, i aleshores va passar, va aperèixer, va arribar el moment en què la meua amiga Laia s’enamorà.  Així és com començarà aquesta història, una història plena d’amor i casualitats.

Era un xic molt atractiu, educat i vestia molt formal, en veure’l per primera vegada vaig quedar fascinada, pareixia un xic de revista, o almenys, eixa va ser la meua primera impressió en veure-li eixa cara tan perfecta, tenia els ulls color castany, un nasset i una menudeta barba, amb pocs pèls però que li quedaven de meravella. No devia ser del meu poble, ja que mai l’havia vist abans, i al poble tan menut, ens coneixem tots.

Estava davant d’una botiga de llepolies i recolzat sobre un cotxe, un Fiat, més concretament. Jo, que estava de passeig amb el meu grup d’amigues i, tan sociable i agradable com he sigut sempre, vaig anar a preguntar-li què feia en aquest menut poble. Ell de seguida es va posar tot roig, pareixia una tomaca, però  i què, fins i tot així, era preciós. Em va respondre que estava allí, esperant  una amiga, i en sentir allò, ja no vaig voler saber res més, perquè, de seguida vaig suposar que no devia ser tan sols amiga, la ment de les xiques sempre és de pensar malament, i ja em vaig posar molt gelosa, i això que l’acabava de conèixer.

En arribar a casa li ho vaig contar a ma mare, perquè ella i jo sempre ens contem tots els escoltets, per a mi sempre ha sigut com una amiga més. Li vaig dir que m’hauria agradat que no haguera tingut nòvia per així, podria casar-me amb ell. Ella, molt extranyada per la meua resposta em va preguntar a què venia eixe canvi tan inoportú sobre el casament, ja que sempre he dit que no volia cap responsabilitat.

Passaren tres anys i ja no vaig saber res més sobre aquest jove fins que a l´estiu, al mes d’agost, vaig anar a visitar la meua àvia al seu poble, que estava bastant lluny del meu i que, també era molt més gran. Allí feien festa aquella nit i dos amigues meues i jo vam decidir anar a ballar i divertir-nos una estona.

No sé si va ser casualitat o simplement el destí, però eixa nit vaig tornar a veure, tres anys després, el xic que en un passat m’havia agradat tant. Aquesta vegada va ser ell qui va vindre a saludar-me i preguntar-me què feia al seu poble, li ho vaig contar i em va dir que, si volia que a l’endemà quedarem per a anar a passejar pel poble amb l’excusa de ensenyar-me’l.

Al dia següent vam anar a un bar a fer-nos un cafenet, enfront estaven construint una finca i em va dir que ell hi havia comprat un pis de la segona planta. Jo, molt intrigada, li vaig preguntar que per a què l'havia comprat, si era molt jove i no treballava, ni tenia nóvia i, li digué que si me'l podria ensenyar quan el tinguera acabat.

Després de fer-li aquesta pregunta, el rostre de la seva cara va canviar per complet, es va posar molt nerviós i es van tensar les nostres converses. En eixe moment jo no entenia res, però vaig decidir deixar-ho córrer.

Com ja estareu imaginant-vos, per com estic contant aquesta història, sí, ens ferem nóvios, ens casàrem i ens compràrem un pis. Estareu preguntant-vos perquè ens comprem un pis si ell ja n’havia comprat un, la resposta jo no la podia donar perquè no la sabia, d’eixe pis jo mai he sabut res més.

***

Sóc Joan, un xic formal i que sempre aconsegueix allò que es proposa. L’altre dia vaig anar amb una amiga a un poble menudet per a fer uns recadets, res important. Allí vaig coneixer una xica, que em va cridar molt l’antenció, ja que, a més que era guapíssima; em va atraure molt el seu caràcter, em va resultar molt misteriosa i, em vaig enamorar, crec que no sols em viag enamorar, em vaig obsessionar.

A hores d’ara s’ha convertit en la meva dona i la mare dels meus fills, però abans d’ aconseguir-la, sols jo sé tot el que vaig fer per ella.

Per a ella i les seues amigues va ser una casualitat o, tal vegada el destí, però no, desprès de vore-la per primera vegada vaig estar tres anys anant al poble, setmana sí i setmana també, li feia fotos, l’analitzava profundament, des del color dels cabells fins a quin xampú utilitzava per a llavar-se’l. I tot això ho feia per una raó.

Jo tenia un pis que vaig comprar de molt jove, en aquest pis tenia muntat un laboratori molt menudet ja que tenia molta afició a les ciències. Allí, des dels 17 anys jo feia experiments i proves amb animals, vaig estar cinc anys intentant aconseguir algún clon d’ells per tal de -en un futur-, poder fer-me molt ric gràcies al gran descobriment de cóm clonar éssers. Va passar el que creia que mai passaria, que em vaig enamorar, o com abans he dit, em vaig obsessionar d’una jove, aquesta jove és la xica de qui vos he estat parlant anteriorment, i d’ahí la raó per la qual espiava, per dir-ho d’alguna forma, a Laia.

Durant tres anys, la vaig espiar perquè volia intentar fer un clon d’ella, ja que amb els animals, en els cinc anys que ho havia estat intentant, no ho havia arribat a aconseguir. Tot això era perquè així, si no aconseguia casar-me amb ella, podria tindre el seu clon, i poder fer amb el seu clon el que m’agradaria fer amb ella, però, com que finalment sí que ens casàrem, vaig canviar la finalitat d’eixe clon que va ser creat per a si, alguna vegada li passava alguna cosa a la vertadera Laia, poder tindre’n un altra de substituta.

Fins al dia de hui ningú és sabedor d’aquest clon, viu a l’altre pis, jo una vegada a la setmana vaig a visitar-la i li porte menjar i tot el que necessita, perquè té prohibit el pas a l’exterior, ja que no sé què podria passar si el món se n’assabentara.

***

En dic Laia, però no sóc la Laia que tots vosaltres estareu pensant, ella segurament en aquestos moments estiga amb la seva família i el seu marit. Jo estic en aquest pis, presonera, ja que el meu amo, qui em va crear, en té prohibida l’eixida a l’exterior.

Jo mai he vist el cel, ni la carretera, o el sol, la pluja, ni he sentit l’aire a la meva cara. Des que en van crear he estat tancada en aquest pis, sense possibilitat d’eixir.

Sempre m’he sentit, no sé, diferent i bastant menyspreada, tots tenen els drets que jo no he tingut mai, Josep, el meu amo, sempre em diu que deuria estar molt agraïda perquè gràcies a ell existisc, però, jo el que vull és poder viure, viure la vida com qualsevol adolescent, poder tindre amics, nóvio, família, però no, no tinc res de això, i per aquesta raó estic trista i enfadada la major part del temps.

Aquests sentiments, un dia, varen fer que explosionara definitivament i vaig decidir anar a la recerca d’algú, vaig estar informant-me sobre qui eren els coneguts de la vertadera Laia, a través de l’internet, l’única cosa que, encara hui en sorprén, sí que me la permetia utilitzar.

Finalment, desprès de moltes setmanes navegant per la xarxa sense trobar resposta, vaig vore a una amiga seva, li deien Clara. Em vaig crear un perfil fals i m’hi vaig posar en contacte. Sabia que no seria fàcil convèncer-la de tot açò, així que vaig decidir no contar-li la veritat.

Primer que res vaig aconseguir fer-me la seva amiga i una vegada ja teniem un poc més de confiança, com que ella va començar a contar-me el seu dia a dia, jo ja sabia a quins llocs solia anar.

En vaig presentar al bar on esmorzava tots els matins. Clar, la seva primera reacció en veure’m va ser saludar-me i abraçar-me com si jo fóra la seva vertadera amiga Laia, però, evidentment no era així. Em vaig decidir a contar-li tota la veritat, en un principi no en creia, però, desprès d’una estona, ho va acceptar i va decidir ajudar-me a aconseguir la meva llibertat.

***

Em vaig quedar bocabadada amb la notícia que acabava de rebre, de qui suposadament era el clon de Laia i que aquell home boig havia creat. Una vegada sabedora de cada detall, vaig decidir contar-li tota la veritat a Laia.

Elles dos es van fer molt amigues i a poc a poc van acabar enamorant-se mútuament. El marit de Laia no sabia que nosaltres ja érem sabedores sobre el clon que ell havia creat, així que, les dos Laies, que al llarg del temps cada vegada estaven més enamorades, un dia decidiren escapar-se i anar-se’n a viure a l’altra part del món.

Ell, en assabentar-se’n, s’adonà que, en voler aconseguir una Laia per a sempre, acabà perdent-la perquè  encara que havia aconseguit clonar la Laia físicament, fou impossible fer-ho també mentalment.

Ana Vidal

Curs: 2017/2018

Grup: 1r Batxillerat A