L’ànima

            «Encara que la veritat dels fets relluïsca, sempre es batran els homes en la trinxera subtil de les interpretacions.» Gregorio Marañón.

          L'ambient estava impregnat d'una certa incertesa en què no estava gens clar què havia de fer-se. Les idees havien desaparegut, s'havien esfumat, i no hi havia forma de fer-les tornar. Les seues ments menudetes es trobaven en blanc i les paraules no tenien el valor d'eixir a l'exterior i mostrar allò que tractaven d'expressar.

          Volien mostrar la seua frustració, la seua desesperació. Però no tots eren capaços de manifestar aqueixa classe d'estats. Només uns pocs, els més especialitzats a exhibir-se irritats tot el temps. Els altres tenien la capacitat de mantenir allò més valuós; l'esperança, l'alegria, l'optimisme. No obstant açò, a poc a poc, els murs que protegien aquests preuats elements anaven caient. L'empipament i la confusió, en realitat, eren més fàcils de ser conservats.

          Anterior al desastre descrit, va haver-hi una pau bastant duradora. No es coneixien entre si, es trobaven en racons peculiars i una de les seues missions essencials era la unió de tots ells per, així, fer-se més forts.

          Tot va començar amb Confusió. Havia aparegut del no-res i no sabia quin era el seu origen, la seua raó d'existència. Per això es deia així. A més, va sentir que algú més estava per venir, i és que Curiositat era la seua ànima bessona. Anaven juntes per tot arreu, intentant calmar els seus dubtes durant el viatge de recerca del lloc on es trobaven.

          Amb el pas del temps, els va visitar Soledat. Ella sí que tenia clar qui era realment. Havia arribat fins a elles per culpa seua, no per pròpia voluntat. Necessitaven una mica de companyia, se sentien solitàries en un món com aquell i que encara havia de ser descobert per elles.

          Per a Soledat aquell no era un món tan estrany. Els va convidar a ensenyar-los el que sabia d'ell. Entre altres coses, volia presentar-los als altres, que en aqueix moment estaven discutint entre si. Aquesta última va ser la raó per la qual va decidir no fer-ho. Els seus caràcters aportarien més motius per a destriar sobre l'assumpte.

           No obstant açò, el món estava començant a tornar-se una mica diferent. Soledat no podia ocultar aqueix fet, i inevitablement, i sense poder resistir-s‘hi, Confusió i Curiositat es van adonar del canvi que s'estava produint.

          —Soledat, crec que, ja que tens tants coneixements, hauries de calmar-nos i explicar-nos si el que està succeint és normal. Mira el cel, és extraordinari! —L'anterior cel blau s'enfosquia lentament, sense donar indicis del que ocorreria en el futur.

          —Ara per ara no succeeix res greu, molt menys important. Però resulta decebedor que tot estiga evolucionant tan de pressa. —Va contestar secament la seua companya de recerca.

          — El món està canviant?

           Efectivament, el món sencer estava transformant-se en un altre. Soledat els va guiar a través d'un camí imaginari per tal de presentar-los l'explicació del problema. I malgrat tractar-se d'una disputa entre éssers semblants a elles, Confusió i Curiositat es van alegrar per poder conèixer-los a tots.

          Havien passat bastant temps amb Soledat, però mai abans havien sabut per ella que tanta gent alhora podia reunir-se en aquell lloc. No es tractava d'una reunió amistosa. Hi havia clarament dos grups diferenciats que lluitaven entre si i defensaven el seu territori, que era aquell món en general. Amor, Alegria i Amistat volien expulsar Odi, Tristesa i Crueltat, però aquests últims es negaven i es mantenien forts.

          Odi i els seus còmplices sabien que eren més sòlids que ningú en aquell espai tan immens i diminut alhora. Cada vegada que la baralla avançava quant a arguments i empipaments, ells creixien i augmentaven la seua valentia i poder. Amb Esperança i uns altres més ocorria el contrari. Per tant, a simple vista, éssers com Egoisme vencerien.

          Soledat s'havia equivocat completament. Havia passat tant temps apartada de la situació que no s'havia adonat com de preocupant resultava la circumstància a la qual s’enfrontaven. Al contrari del que Soledat pensava de les seues respectives personalitats, Curiositat i Confusió van entrar en el combat i van tractar d'arreglar l’embolic que s'havia produït. Açò va fer que Amor recuperara les forces i es mantinguera ferma en la seua posició al costat del seu bàndol.

           Llavors, com que Confusió i Curiositat ja havien complit el seu propòsit en aqueix lloc, que era calmar els seus dubtes i les seues preguntes, van començar a esfumar-se. Finalment, van desaparèixer sense deixar rastre, com si mai abans hagueren existit, com si no hagueren sigut res més que un miratge des del principi.

          Davant d’un esdeveniment així, alguns van exclamar sorpresos el que havien vist els seus diminuts ulls.

          — Mireu el que heu fet! —Va retraure Esperança al bàndol contrari.

          — Creus que és culpa nostra? —Va respondre tossut Pessimisme.

          — Com podria ser la nostra? Som els que intentem pintar el cel de blau clar! —Va proclamar Amor davant la multitud descontenta.

          —No veig com ho esteu aconseguint. Potser som nosaltres els que hàgem de retornar el món al seu estat natural. —Va afirmar segur de si mateix Odi, sense perdre els nervis.

          Odi mai s'alterava, mai cridava massa. Mantenia una actitud severa i callada, sabia que no feia falta que alçara la veu perquè els altres s'afebliren davant ell. Amor no era tan carismàtic, pensava en el seu interior sempre que s'enfrontava a ell.

          —En realitat, vosaltres sereu els que ho destruireu per complet. —Va enunciar Amistat, planificant allò que humiliaria definitivament a Odi i els seus companys.

          —D’acord, seria una gran idea comprovar si allò que afirmeu és veritat. —Va suggerir Decepció, endevinant el pensament del seu rival. Estava convençut que no perdria.

          Així doncs, van acordar que Amor i el seu bàndol no farien res en especial fins a veure alguna millora en el seu món. Si açò ocorria així, la seua existència deixaria de tenir sentit, però Esperança tranquil·litzava els seus amics, perquè de la mateixa manera que Odi confiava en la seua victòria, ella confiava en la seua pròpia.

          Després d'un temps, Confusió va tornar al món en què solia viure, però abans va cridar a Curiositat per a venir amb ella, que sempre l'havia acompanyat. El lloc es veia envaït per un silenci molt llarg i que no es podia trencar, i l'ambient, literalment, es trobava mut. Per açò, les paraules havien desaparegut i la situació era definitivament un desastre.

          A partir d'aqueix moment, la doble C – Confusió i Curiositat – tractava de respondre's a si mateixa les seues pròpies preguntes. Ambdues intentaven parlar amb els altres, però ells callaven i no podien declarar què era el que sentien, en què pensaven, què era el que feien.

          El món s'havia quedat paralitzat. El món es deia Ànima, i s'estava morint des de l'interior. La situació no havia millorat, però tampoc s'havia desbaratat més. Açò era així, bàsicament, perquè els sentiments s'havien dedicat a ignorar el problema. I així va ser com a Amor va explosionar i va cridar:

          — No ho estem ignorant! Açò era l'acord!

          Confusió i Curiositat no van arribar a entendre quin objectiu tenia l'acord realment. Havien deixat de costat el vertader problema, el sentit dels sentiments, del sentir, del món, la seua llar.

          De forma més civilitzada a l'anterior, es van reunir tots de nou. No pensaven realitzar un altre acord. Es necessitaven els uns als altres per tal de comprendre el món. I és que tots ells complien una funció fonamental, per açò existien en el mateix lloc i no en un altre diferent.

           La seua missió era sentir, sentir-se bé i malament quan fóra necessari, però, sobretot, ser feliços a la seua manera. Per a arribar a la Felicitat i a la Pau, havien de comprometre's a solucionar els problemes, acceptar-los i aprendre d'ells. Aquella era la missió fonamental que havien de complir al llarg de les seues vides.

          El món va tornar a tenir un cel blau clar lluent. La llum havia cobert la foscor, el cantar dels ocells havia ensordit el so dels colps i els sentiments convivien en l'Ànima que els pertanyia.

          Aquesta no és una història qualsevol, no succeeix ni en un lloc ni en una època llunyanes. No tracta de reis i reines vivint en castells o monstres en els boscos. Aquesta història té lloc en un espai comú a totes les persones, l'Ànima. I quan una persona mor, l'Ànima se separa d'ella. No obstant açò, sempre serà cert i vertader que:

          «Viure no és només existir, sinó existir i crear, saber gaudir i patir, i no dormir sense somiar. Descansar és començar a morir.» (Gregorio Marañón).

Helena Zvorygina; Curs 2017/18; grup: 1r de Batxillerat B