Lluna, Xoco i els follets encantadors del bosc.

Hi havia una vegada -de les tantes que n’hi ha una xiqueta amb cabell ros, ulls marrons i de mitjana alçada que vestia de forma molt camperola. Li deien Lluna García; venia d'una família molt coneguda al seu poblet gràcies a tots els favors que acostumaven a fer perquè tot funcionara d 'allò més bé.

A Lluna, li agradava fer les coses normals que agraden fer als joves però  també fer les tasques de casa; ajudava la seua mare: Maria, que no tothom ho fa. Sa mare era una dona alta amb ulls blaus i els cabells un poc desastrats; no obstant això, aquest era ben bonic. Però sobre- tot, una de les coses que més li agradava a Lluna era recollir flors a la primavera mentre sa mare tocava la seua flauta dolça que sols treia fora de casa en primavera per tal que les flors precioses del seu jardí florissin/floriren.

Tenia un gos anomenat Xoco, xicotet i blanc amb taques negres. Sempre quan que el portava a passejar la duia arrossegant-la; però s'ho passaven d' allò més bé!. Un matí, quan anava a passejar-lo, va decidir canviar canviar de ruta i anar per un altre lloc totalment diferent. Un poc més enllà va veure una caseta ben acolorida i de poca altura, va decidir que podia apropar-se, quasi que no podia entrar però com tenia tanta curiositat per saber qui habitava en aquell lloc tan estrany ho va fer. Sols entrar al menjador es trobava  una taula menuda i va pensar que hi habitaven éssers menuts, (encara què no estava massa segura). Damunt de la taula hi havien quatre plats de sopa i com tenia tanta fam va decidir menjar-se'n un, justament era la sopa que més li agradava, la de verdura; ''Quina sorpresa... qui haurà fet aquesta sopa? (Es preguntava mentre clavava la cullera de nou dins del plat un cop darrere d'un altre''. De sobte, va sentir la porta i va córrer ràpidament a amagar-se al dormitori. Allí darrere de l'armari, xicotet/menudet també com tots els elements de la casa, va esperar a veure qui entrava a la caseta, desitjant que ningú veiera on estava amagada.

Els éssers van seguir unes petjades enfangades que els duien fins al dormitori. Només entrar a l'habitació van veure un peu que se n’eixia per darrere de l'armari. Oh no!... La van descobrir gràcies a això però no es van espantar gens i Lluna els va intentar explicar la raó per la qual estava dins de la caseta. Es va presentar amb un poc de nervis perquè no sabia quina podia ser la seua resposta i ells també ho fan fer amb molta educació. El pare era el més gran de tots però així i tot era baixet i d'un color poc comú. Pareixia d'una espècie natural però no molt coneguda. El seu nom era Marc. A la mare, d'alçada un poc més baixa i de color marró, li deien Laia. I els bessons de la família eren de color negre amb taques grises els dos, els deien Pau i Vitòria. Tots estaven encantats perquè mai cap dels cinc havia parlat amb una espècie que no fóra la d'ells. Va resultar que s'asemblaven en una cosa molt important: en els gustos per al menjar, i per aquestes dues raons es duien tant bé.

Per cert, els éssers eren uns follets menudets que es dedicaven a treballar  recollint tota la brutícia /brutícia que  els homes anaven deixant al seu terreny, el bosc. Tot i que, al ser follets tant menuts, no ho feien tant ràpid com els humans embrutaven, la feina no se'ls acabava mai.

Al final es varen fer tant amics que, cada vegada que Lluna anava a passejar a Xoco al bosc, no li cabia altra cosa en ment que anar a fer-los una visita per a contar-los qui eren els homes que anaven deixant-los tanta feina totes les/els dies i, a banda, per veure com els anava tot per allí.

Alba Biosca

Curs: 2017/18

Grup: 2n ESO C