XARRADA REVELADORA

 Des de ben menuda he estat envoltada de llibres, que han sigut el gran amor de la meua vida. Mai res aconseguirà que oblide el sentiment que floria

en mi quan començava un llibre. Em sentia com si començarà una vida nova, plena d’aventures, que jo triava viure. Va ser per eixe sentiment que vaig decidir ser escriptora i vaig entrar a treballar a l’editorial.

 Moments abans de presentar el meu primer llibre a l’editora, em ve al pensament el dia en què vaig conèixer Beatriu, la dona que em va obrir els ull i em va instar a esforçar-me i treballar dur per  poder tindre èxit en allò que m’apassiona: les lletres. Sols duia un parell de setmanes o menys a l’editorial, estava descobrint-ho tot i encara no tenia cap projecte assignat. Jo estava ansiosa però tenia por de dir-li-ho a la meua cap. Va ser gràcies a Beatriu que ho vaig fer i les seues paraules des de sempre han estat presents en la meua ment. Ara vos contaré el que va passar.

-Vaja! Estàs bé? T’has fet mal? Necessites ajuda?

 Ha passat, la catàstrofe era imminent: m’han caigut els manuscrit que em quedaven per repartir als correctors. Era d’esperar tenint en compte que sóc una atrotinada i que la pila de manuscrits era alta i pesada. Per sort, sols en quedaven tres a les meues mans i no són dels que tenen les fulles soltes; el desastre podia haver sigut major.

-Sí, tranquil·la, estic perfectament, gràcies.

La dona que m’ha parlat estarà al voltant dels cinquanta, amb el perfil un poc afilat, però d’aparença amable. Ràpidament intente arreplegar els manuscrits del sòl, no vull que s’embruten o es doblegue cap pàgina. Ella me n’agafa un que ha anat a parar als seus peus i me l’ofereix dient:

-Sóc Beatriu, eres la becària, no?

- No feia falta que es presentara, sé qui és, una de les millors correctores de tota l’editorial, especialitzada en poesia.

- Sí, eixa sóc jo. Perdona, però ara mateix no tinc temps de quedar-me parlant: he de repartir els manuscrits aquests i després la cap voldrà donar-me més feina...

- Oh, no et preocupes per la cap, -m’interromp de sobte- vine i seu amb mi una estona i així xarrem, jo m’ocuparé d’ella. A més, una d’aquestes correccions és per a mi.

- Però... no sé jo si li farà gràcia que deixe la feina de costat...

- Mmm... Li tens por? Quant dus treballant ací? Pregunta curiosa metre s’asseu a la cadira de la seua oficina, indicant-me a mi la cadira del costat.

- La veritat és que sí, una mica, ja saps, pel que diuen d’ella... Afirme amb vergonya, un poc cohibida. Això de... que es porta malament amb els companys de rang inferior, que mira sobre el muscle amb mirada de superioritat, i si que dóna prou de por, no? Tan sols duc un parell de setmanes.

- I ella, ha fet alguna cosa d’eixes tan roïnes que diuen que fa a tu o a una altra persona?

- No, no ha fet res de tot allò, és per això que al principi no em creia res, però no sé, al veure-la tan seria sempre... No sé, em fa dubtar.

- Vaig a fer-te una altra pregunta, pot ser et semble que no té res a veure amb el que estem parlant, però t’agrairia que sigueres sincera. Per què vas escollir aquesta editorial d’entre totes per a fer les teues pràctiques?

- Sent totalment sincera, no pensava que m’anaren a escollir, vaig fer l’entrevista perquè de pensar a tenir la possibilitat de treballar ací ja era una cosa per la qual estava contenta i em sentia una mica realitzada. No tenia esperança que es fixaren en mi i, menys encara, que m’escolliren, així que ràpidament  em vaig oblidar que l’havia fet. Per això, quan em telefonaren i em digueren que havia sigut seleccionada va ser una sorpresa gegant: anava a treballar en l’editorial més important del país! Això suposà un somni fet realitat, aquesta editorial és com un model a seguir per a mi... Tan jove i tan exitosa. Però no comptava amb el fet que la cap fóra tan... així.

- Com tu has dit, aquesta és una de les editorials més exitoses del país, però no és tan jove com fan creure a la gent. I el seu èxit és gràcies a Tina, la teua malvada cap.

- Què vols dir amb això?

- Que aquesta editorial té quasi seixanta anys!

- Però això és impossible! A tots els llocs posa que no arriba als vint anys i que va sorgir amb força des de zero.

- Bueno, vaig a contar-te una mena d’historieta que ho explique. Primerament, dir-te que no tot el que posa a Wikipedia és veritat i no et fies de tot el que lliges. Aquesta editorial es va formar als anys seixanta pel pare de Fidel, l’actual propietari, i va anar bé unes quantes dècades, però amb l’entrada del segle XXI va sofrir moltes pèrdues i Fidel es va quedar amb els números en roig. Ben vist, quasi va sorgir des de zero. Estava previst que el 2008 l’editorial tancara. En eixe moment ja treballàvem ací tant jo com Tina, que tindria la teua edat, i algun altre més que encara està. Fidel va intentar fer millores per veure si així la situació es solucionava, inclús va canviar el nom de l’editorial, pot ser per això en molts llocs pensen que era nova, però res va funcionar. I va ser ella la que li demanà a Fidel que no tancara l’editorial. Ell sols li va poder donar dos mesos, era el que li quedava abans de quedar-se a zero. Tina li va prometre que trauria endavant l’editorial. Ho va aconseguir, com pots veure, però amb molt d’esforç, ja que tenia el temps en contra. Quan va acabar el termini de Fidel, Tina havia creat un web per a l’editorial i l’havia difós per les xarxes socials d’aquella època, aconseguint cridar molt l’atenció i atraient uns pocs més lectors. Fidel, en veure el que Tina havia aconseguit en tan sols dos mesos, va decidir donar-li un poc més de temps i va confiar en les decisions de Tina, de qui diu que és la persona amb més visió i ganes que ha conegut mai. Un any després, l’editorial havia firmat amb molts escriptors, tant amb els nous en auge com en alguns que , estava en una millor posició econòmica i ja comptava amb un nom dins del món literari. Però amb  el seu èxit i el de l’empresa també va vindre la gelosia  i el rancor dirigits a Tina, que es van accentuar quan Fidel li va donar el càrrec d’editora cap i un lloc a les reunions on es prenen decisions, no sols d’edició, sinó també de la part econòmica; molt merescuts per tot el seu esforç. Que fos una dona jove qui salvés la companyia no va agradar molt als homes, sobretot, i a les dones que ja duien uns anys treballant  amb ella: molts adults tenien unes mentalitats encara un poc tancades. Eixes actituds de menyspreu han seguit i s’han agreujat els darrers deu anys i això, junt amb el caràcter fort de Tina que intimida a molts,  han aconseguit que es creen eixos rumors. A l’advertència d’abans, suma-li que tampoc has de fiar-te del que escoltes, perquè calumniar una dona li resulta molt fàcil a la societat, encara més si es té un domini del llenguatge, i ací, al món literari, se’n té molt, de domini del llenguatge. En fi, Tina és una dona amb caràcter marcat i, pot ser, un poc dura, però ella no et posarà mai un treball que no sigues capaç de realitzar i, si ho fa, ràpidament ho corregirà si li ho dius; és una persona justa amb tots i eixa és una altra característica que fa que els altres la critiquen, perquè a molts no els agrada fer la feina bruta i la deixen a altres persones per a després endur-se ells el mèrit, i per això ha tingut moltes discussions amb certes persones, que són les que després han difós els rumors i les històries que tu has escoltat.

- I si tu saps tota la veritat, per què no la defenses davant dels altres? Ella ho sap? No s’enfada? No podria afectar  el seu treball?

- Perquè això no em toca a mi, sinó a ella, però per a Tina no és important el que eixes persones diguen, perquè, a més de ser ben poques, no són molt valentes per dir tot això en altres llocs que no siga d’amagat en les seues oficines, i tant els escriptor com les persones importants la coneixen en persona i saben com és Tina en realitat i que, malgrat ser jove, és la millor editora i una gran persona.

- Vaja, no m’ho hauria imaginat jo tot açò mai.

- El meu consell és que no li tingues por, apropat a ella tant com pugues i aprendràs moltíssimes coses que et seran útils per a tota la vida, laboral i privada.

- Moltes... Sóc interrompuda per Tina, que entra el cap pel marc de la porta i ens crida.

- Beatriu, ja sabia jo que series tu qui estava entretenint la Laia. Vinga, vine, que tinc treball per a tu. Tot seguit somriu i ix de l’oficina.

Cada vegada que recorde aquell dia, agraïsc l’ajuda que em va brindar Beatriu, que em fera aquella xarrada que em va obrir els ulls, la xarrada reveladora com li dic jo, i els seus consells i advertències que em seguí donant al llarg d’aquest temps, que m’han sigut molt útils. També agraïsc el fet de no haver sigut tonta i seguir-los.

Hui, tres anys després d’eixe dia, estic a punt d’entrar a l’oficina de Tina i lliurar-li el meu primer projecte com a escriptora. En aquest període he anat treballant en diferents àmbits d’aquest món, el literari, i m’he format en l’editorial.

No puc evitar el tic de la cama, que va amunt i avall, ni el tremolor nerviós de les meues mans. A més, estar asseguda em resulta d’allò més difícil en aquest moment d’inquietud. Els pensaments em passen ràpids i fugaços, intente buscar alguna possible errada en el meu treball o algun detall millorable. Sols desitge que Tina em diga que ho he fet bé, que hauré de corregir unes poques coses, clarament, i que puc seguir treballant en aquest projecte tan important per a mi, per ser el primer. És per això que Tina s’ha oferit a ser la meua editora.

Quan escolte la porta obrir-se, alce el cap. Tina està somrient-me.

- Sent l’espera, Laia. Pots passar. I tranquil·la, confie que has escit un llibre meravellós. Segur que ho has fet perfecte.

Amb eixa afirmació, entre a l’oficina, no sé si amb més seguretat o amb més por. Bé, ara ja està tot fet.

Nerea Honrubia

Curs: 2017/2018

Grup: 1r Batxillerat A

Dolces paraules,       actes amargs

             

            Il·lusió, dedicació, mentides ben dites, inferioritat, traïció, decepció, tristor, culpabilitat, buit, soletat.

Benvinguts, supose que vos estareu preguntant moltes coses però no tot en aquesta existència té una resposta clara i, -per desgràcia- no sempre podem expressar del tot les nostres emocions.

Aquesta història va començar quan jo tenia 17 anys, era una nit d’estiu i estava al pati de ma casa dibuixant tranquil·lament mentre escoltava els ocells xiular. De sobte vaig sentir una portada i ja començava un altre de tants espectacles que mon pare muntava quan aplegava borratxo a l’hora de sopar.

Farta dels seus crits que m’amenaçaven de forma rutinària dient-me que si no feia el que ell deia em tiraria de casa, vaig decidir anar-me’n jo. Em pare a pensar-ho i és dur. Jo tenia plans de futur que en un segon es van esfumar.

Després que les seues desoladores paraules trencaren els meus somnis i després de veure com la meua mare el defenia, tan sols tenia ganes de gitar-me i pensar que tot havia sigut un malson però vaig preferir que aquest sofriment acabara per sempre i fer la meua vida.

Vaig fer la maleta i vaig agafar els objectes més preats per a mi; com ara les meues obres, llibres i menjar. De veritat, no va ser tan fàcil com ho conte, vaig haver d’oposar-me als impediments que ma mare em posava mentre ignorava les meues peticions de fugir juntes.

Em disposava a passar la nit en un tossal, situat darrere de ma casa, on hi vaig construir una xicoteta barraca de fusta per a aquest tipus d’ocasions amb la col·laboració del meu veí, que era obrer. Ell entenia la meua situació familiar perquè coneixia com era mon pare, per tant, va saber guardar en secret l’existència d’aquest cau ocult.

Recorde aproximar-me segura cap aquell refugi perquè sabia que allí no faria calor, que el sofà d’aquell acollidor refugi era més tou que el meu llit i que podria dormir sense sentir cap discussió violenta on sempre n’hi ha un que vol tenir raó elevant el to de les seues ignoràncies.

Era el lloc perfecte, a més a més, arribava la Wi-Fi de ma casa però, per desgràcia, aquella nit va començar a ploure i va haver una gran tempesta que impedia el funcionament de la xarxa.

Començava a qüestionar-me si havia pres una bona decisió i els remordiments per haver deixat ma mare sola em pertorbaven, cosa que m’impedia dormir o estudiar per als exàmens. Però no estava espantada, ja era costum, tant per a mi com per a ma mare que s’ho prenia com una cosa normal que ocorre a totes les famílies. La diferència és que aquesta vegada no pensava tornar a aquell convent de clausura.

Preferia ser pobra i lliure que adinerada i esclava d’una manipulació psicològica constant que m’omplia d’inseguretats cada vegada que eixia al món exterior. Tot perquè la major part de les coses que em deien a casa pensava que eren certes, perquè clar, els nostres pares sempre tenen la raó i els joves estem perduts, veritat?

En eixir el sol, vaig eixir per agafar el bus i anar a classe com habitualment feia cada matí; però aquell dia no vaig baixar en la parada de l’institut sinó que em vaig quedar fins l’últim trajecte. No acabava d’entendre perquè la gent tornava malferida ja que malgrat era un lloc desconegut per a mi, tot semblava ser molt bonic.  

Abans de baixar, el conductor em va advertir que si tenia problemes no dubtara en polsar el botó roig de la parada, que ell vindria de seguida a buscar-me.

Es tractava d’un carrer ample que donava pas a un verd i florit paisatge ple de coloms blancs que descansaven a la vora del riu on podies sentir la brisa tranquil·litzadora del vent, sentia llibertat.  

Vaig estar investigant aquell paradís durant hores fins que es va fer de nit i de camí a polsar el botó roig per tal que el bus vinguera, vaig entropessar amb una espècie de branca i em vaig desplomar.

Poc temps després, ja de dia, unes mans acaronaven el meus cabells i em van despertar. Estava relaxada pensant que devia ser ma mare; però no va ser així. Em trobava en una casa que no era la meua, al costat d’un xic; Josep Mal Maneig.

Em va dir que mai faria cap mal a una xica com jo; així que el vaig perdonar i em va oferir quedar-me a sa casa uns dies. Això vaig fer, tampoc tenia on anar. Ens vam enamorar i vam mantenir una relació durant anys.

Si tinguera un altra oportunitat no hauria acceptat quedar-me, m’ho hauria pensat dues vegades. A mesura que el temps passava, tot era més trist, els arbres i les plantes deixaven arrere el seu viu color verd, a penes quedava aigua al riu i el paisatge estava tan descuidat que ja no es podia veure l’eixida d’aquell lloc que solia ser un bonic somni. La lluna i l’obscuritat ja mai deixaven pas a la llum del sol i els negres corbs van espantar els blancs coloms.

De tota manera, la meua ànima ja sabia que les coses no anaven bé; però jo sempre volia pensar que si, que tot aniria d´una forma feliç, que no estava sola, que no em passaria el mateix que als meus pares. Que ell era per a mi i jo per a ell i no havia de dubtar-ho. Però hauria d’haver sabut que no tot és tan bonic com a les pel·lícules; o això solia dir-me ell.  

On ara sóc, ja puc fer el que m’abellisca però tinc por a estar equivocada. No voldria dir alguna cosa de la qual em penedisca després ja que moltes vegades seguisc pensant que la vida seria més fàcil tenint-lo al meu costat, que la majoria de les coses van ser culpa meua; com ell sempre defenia però, qui és vertaderament el roí d’aquesta història?

M’ho pregunte perquè tot es basava en un canvi de papers molt freqüent, jo era la que estava malament perquè ell ja no em mirava com abans; però jo buscava la seua atenció i pidolava el seu amor.

Jo era l’ombra que ell trepitjava cada dia, la meua pell era el sòl que rebia aquelles inesborrables petjades, record dels seus passos.

Em passava les nits plorant sola al llit sense rebre cap trucada per la seua part, mentre ell s´ho passava genial coneixent gent nova, cosa que jo no tenia permès fer i tampoc podia travessar aquell desastrat terreny on vivia.

Les coses eren tan diferents al principi, ell era tot un cavaller i molt discret per això sempre quedàvem de nit d’amagades en llocs molt íntims.

Es preocupava molt per mi: no em deixava anar de discoteca amb les meues amigues o dur falda; sabia que podien passar-me coses greus.

Era molt atent i sobretot al WhatsApp, sempre em preguntava què feia, on estava i amb qui.

Al final del dia a ell sols li importava veure’m a mi i que jo estiguera a casa amb ell; finalment, ni anava a l’institut a estudiar ja que al seu costat era totalment feliç i tampoc volia que ell pensara que jo lligava amb els meus companys, per tant, també vaig deixar de veure’ls.

Fins i tot em volia tant que si me n’anava de festa amb una amiga, ell sempre venia darrere meu.

Mentre anomene aquests complits m’adone que el tenia totalment idealitzat, era la meua parella, jo el volia, com no anava a pensar bé d’ell?

Recorde que em deia que jo l’idolatrava massa, que ell vertaderament no era tan bo com jo creia sinó que era cruel i dur. I sempre li preguntava perquè i em responia que era cruel i dur perquè em volia i, segons ell, la veritat és dolenta. Amb això sí que estic d’acord, la veritat és dolenta però, si algú t’estima no et farà patir, així que el vaig deixar.

Jo no sabia com eixir d’allí, tenia por, em sentia culpable, ell va tenir molts problemes a la seua vida i jo no podia fallar-li. El necessitava, estava clar que em tenia manipulada però em penedia mentre pensava què faria amb la meua vida sense ell.

Així que com sempre solia ocórrer després de tallar per una gran discussió, tornava corrent als seus braços i aquesta fou l’última de tantes vegades que em va rebre amb les mans ben obertes.

Em va donar una abraçada tan forta que fins i tot vaig deixar de sentir l’aire entrar als meus pulmons i recorde estar cansada, tenir son i adormir-me profundament i eternament.

Finalment, quan sentia que tot s’acabava, començava la meua vida.

Malgrat que ja tot ha passat, seguisc esclava del silenci que ara m’envoltarà per sempre. Mai pensava que açò poguera passar-me a mi.

L’univers -segons diuen- és immensament immens i, realment, no som ningú  gens important davant de tanta grandesa; tanmateix cadascun dels nostres actes importen. Una simple paraula o gest pot influir per sempre en la vida d’una persona i de vegades podem estar equivocats.

Per això cal pensar abans d’actuar. Estimar no és dependre de l’altra persona com si d’una droga imprescindible per a viure es tractara. Tampoc és manipular ni ferir l’altre com si fórem amos d’una propietat.

Estimar és acceptar l’altre tal i com és, deixant-lo lliure de prendre les seues pròpies decisions sense envair el seu espai personal. Voler compartir part del teu temps per plaer i no per necessitat.  Tenir capacitat d’elegir sense deixar de ser nosaltres mateixos.

Beatriz Giménez;

Curs: 2017/18; Grup: 1r Batxillerat B2

Boig per tu

Eren les dotze de la nit quan va començar a sonar el rellotge i va avisar que el dia finalitzava. De sobte, es va escoltar un tir a l’habitació d’Elisa. Ràpidament, tots els qui estaven al menjador es van alçar de les cadires i van córrer, amb un poc de temor, per assabentar-se del que havia passat. Quan van entrar a la cambra, van veure el cos inert d’Elisa sobre el llit. Havia estat assassinada, tenia un tir al crani. Ningú dels presents va poder mencionar cap paraula, estaven tots bocabadats i ningú sabia el que havia passat. El senyor Carles, que era molt observador, es va fixar que la finestra es trobava oberta juntament amb la cortina. L’assassí hauria entrat per allí sense que ningú se n’adonés, però Elisa havia estat tot el temps a l’habitació. Ella tampoc veuria res estrany?

Elisa era una jove de 21 anys que anava a casar-se la propera setmana. Tenia el cabells castanys, els ulls clars i una complexió esvelta. Per desgràcia, el destí no va voler que contragués matrimoni. Els altres presents en l’escena del crim eren 3 persones: Carles, un senyor de 58 anys a qui sempre li havien agradat les novel·les sobre assassinats i resoldre problemes; Anabel, l’esposa de Carles, no era gaire intel·ligent i sovint li costava un poc entendre les coses; i Ricard, el fill de Carles, que estava promès amb Elisa.

El crim ja estava comés i van cridar la policia de la ciutat, que va acudir passats uns minuts. Els dos policies que anaven al cotxe patrulla van acudir amb un criminòleg per observar detingudament l’escena del crim i traure conclusions, encara que no ho aconseguirien. La finestra estava oberta, sí, però segons els presents aquella finestra s’obria tots els dies perquè sinó  feia una olor roïna a aquella habitació per la humitat que hi havia. Van observar el cadàver. La xica estava ben vestida i preparada per ajuntar-se amb els altres quan va rebre el dispar. I encara que semblés un tir al front, no era així. La bala havia entrat per darrere del cap i es tractava d’un assassinat a sang freda i per l’esquena. Qui era capaç de cometre aquell inhumà homicidi?

La policia va acabar de recollir pistes i va sortir amb la promesa que cridarien per telèfon els familiars per informar-los dels avanços en el cas. Van retirar el cadàver i van tancar l’habitació amb cinta de seguretat, perquè ningú no hi entrés.

Al dia següent, Ricard va ser l’encarregat d’informar la família d’Elisa que la seua filla havia sigut assassinada. La sensació que es va viure en aquell moment és indescriptible. La immensa pena que sentia el jove es va sumar a la desolació i la impotència de la família d’Elisa. Pareixia que aquella tristor no acabaria mai i que les llàgrimes anaven a acabar ofegant-los. Allò era horrorós. Ricard es va acomiadar i va dir que si volien qualsevol cosa o necessitaven companyia, ell i la seua família s’oferien sense problemes.

El jove va eixir de la casa per tornar a la seua llar. Al carrer no hi havia un altre tema a parlar. Cada persona aportava les seues conclusions, cadascun assenyalava un assassí. Uns apuntaven a una família i uns a una altra. Els rumors no paraven de multiplicar-se i cada vegada eren pitjors i més desorbitats. Però, ell no podia fer res, sols aguantar-se i patir en silenci fins que arribés a sa casa. Quan va arribar, no hi havia ningú. Els seus pares no hi estaven, però li havien deixat una carta al moble de l’entrada:

Benvolgut Ricard,

El teu pare i jo ens anem una setmana de vacances. Encara no sabem on anirem, però estem molt tristos per la pèrdua d’Elisa. Hem pensat que el millor que podem fer és marxar per prendre un poc l’aire i desconnectar de tot el que s’escolta. Tornarem quan tot haja passat.

La teua mare, Anabel.

El jove no sabia què fer ara, estava completament sol, havia perdut la seua estimada i ara havia de fer-se càrrec també de la casa. La situació cada vegada era pitjor i açò no l‘ajudaria. Ricard va acabar per acceptar-ho i va anar  cap a la seua habitació. No es trobava bé i volia descansar un poc després d’haver estat la passada nit sense dormir.

Eren les dotze de la nit i van sonar les campanades. De sobte, va botar del llit, no suportava aquell soroll després del que havia passat i cada vegada que les escoltava tenia malsons. Es va incorporar i va eixir al balcó. Tot era fosc i sols es veien porcions del carrer il·luminades pels fanals. Va mirar davant seu i va veure un gran edifici. No creia haver-lo vist abans i és que era molt discret.  No era molt gran i tenia a la part de dalt un gran terrat que quedava exactament davant de l’habitació on estava Elisa quan va ser assassinada. Era sospitós. Va pensar que ho analitzaria detingudament quan es fera de dia, i es va gitar al llit.

Quan es va alçar, eren les sis de la matinada. Sols havia dormit unes 5 hores i la falta de descans es feia notar. La seua cara cada vegada era més pàl·lida i les ulleres li arribaven quasi a les galtes. Es va vestir i se’n va anar a investigar l’edifici estrany. Quan va eixir al carrer tots el miraven i ell no sabia per què. Va pensar que era per l’assassinat, però no. El miraven perquè comentaven sobre ell. Va entrar a l’edifici i es va adonar que no era res nou. Les parets estaven pelades i la pintura del sostre queia a trossets. L’escala fins al terrat era de marbre, amb barrots de ferro negre i un passamans de fusta amb el vernís desgastat de tant d’utilitzar-lo. Quan va arribar dalt, va veure que el tir podia haver sigut disparat des d’allí per  un especialista. No obstant això, com que l’edifici no era molt alt, l’assassí hauria pogut escapar a bots per la part  de darrere.

Cada vegada Ricard tenia més coses al cap i aquesta situació no li estava resultant gens saludable. Va començar a tindre problemes alimentaris i va perdre pes. La seua cara va acabar blanca i ja no es cuidava. Eixia al carrer amb roba tacada. Ell sols es preocupava de descobrir què havia passat amb Elisa, i com que els seus pares ja no estaven a casa, cada vegada hi havia més brutícia. No obstant això, a ell, l’únic que li preocupava era el misteri de la jove, i va acabar per abandonar-se ell i la seua casa.

Mentre seia a la cuina, va escriure un paper amb tots els avanços que feia individualment en la investigació. De sobte, va sonar el telèfon. Va fer un bot, ja que no l’esperava i es va alçar per agafar-lo. Era la policia, informava del que havien descobert. No era de gran importància, però més valia això que res. Deien que havien analitzat la sang i que havia sigut assassinada entre les onze i les dotze, que és quan van veure el cos, van sentir el dispar, i temps després van saber que la bala era d’un revòlver. Açò obria una altra branca d’investigació, ja que podria haver sigut assassinada un hora abans de veure-la, i també cabia la possibilitat que el dispar sols fóra per distraure. A més, si estava morta per un revòlver, volia dir que o era un tirador expert que des de l’altre terrat va encertar el seu cap, o va disparar de prop.

Els dubtes del jove van anar creixent i cada vegada la casa era més plena de papers amb dades inexactes sobre l’assassinat.  Cap d’elles era concreta i el seu cap cada vegada estava pitjor, començava a tornar-se boig i no se n’adonava.

Al dia següent, el va despertar el timbre de la casa. No parava de sonar i pegaven trompades a la porta. Es va alçar i la va obrir amb cara de son.  Ràpidament va canviar a fer una expressió de sorpresa i incredulitat quan va veure dos policies que l’estaven lligant de mans. Ell no sabia el que havia fet, però el van carregar al cotxe patrulla i se’l van endur fins a comissaria. Allí, li van explicar que era un potencial sospitós en el cas, perquè segons declaracions dels seus pares es va absentar diferents vegades del menjador per veure Elisa a l’habitació. A més, per a la gent del seu entorn s’estava tornant molt antisocial i estrany, ja no parlava amb ningú i mostrava una imatge molt descurada. El van informar que també buscaven els seus pares, volien saber per què es trobaven a la casa on es va cometre el crim, i les seues vacances -sense lloc determinat- fins que es resolgués el cas eren més que sospitoses.

Ricard es va acomodar com va poder a la cel·la i es va ficar a pensar. El seu cap pegava voltes i faltava poc perquè es cremaren els seus cabells desgastats i desordenats de pensar molt. No treia conclusions exactes, no sabia què feia allí, pensava que com podien pensar que havia matat la persona que més estimava. Però els motius eren aparents i ell no els veia. S’estava tornant boig i açò feia que l’autoritat tingués motius més que suficients per a detenir-lo.

La policia va contactar amb la família principalment afectada, per recollir més pistes. Aquest cas, cada vegada era més peculiar i no veien el moment de resoldre’l. A més a més, van posar en cerca i captura Carles i Anabel, els pares de Ricard, dels quals es deia que no acceptaven Elisa i que no tenien molt bona relació.

Havien passat ja cinc dies i Ricard no rebia notícies noves. Cada vegada, estava més boig. No sabia ja què fer, perquè el deixaren lliure. Però això no era possible. La policia centrava les seues mirades en ell pensant que ell havia sigut el veritable assassí d’Elisa. Si el deixaven en llibertat podria cometre més crims, o fins i tot, llevar-se la seua pròpia vida.

Ricard tenia ja els dits desfets i plens de brutícia d’escriure a les parets de la cel·la amb les seues pròpies ungles. Escrivia dades, versos, frases soltes, dibuixava Elisa... Allò pareixia fins i tot un museu. Però no tenia res de bonic. Les sensacions que donaven aqueixes parets eren aterridores i ningú no   hauria volgut trobar-se allí, però ell era feliç. Ja no li preocupava que la seua casa estigués sola o que els seus pares hagueren marxat de vacances. Potser ni li preocupava la pèrdua de la seua amada.

La policia va decidir tancar-lo en un centre psiquiàtric. Les al·legacions que feia no eren creïbles. Tenia les mans tremoloses i no era conscient de res del que feia ni del que havia passat en l’últim mes.

Després d’uns dies d’haver-lo enviat al psiquiàtric van aparèixer els seus pares, que van ser detinguts per la policia, encara que després van ser declarats innocents pel jutge. Ni les autoritats ni cap investigador va ser capaç d’esbrinar el que havia passat a Elisa. Ningú no sabia amb certesa que no havien sigut Carles i Anabel, o fins i tot Ricard, ni ningú sabia tampoc que el crim no l’havia comés cap assassí experimentat des de la mateixa casa, entrant per la finestra o des del terrat de l’altre edifici.

Els seus pares van continuar amb la seua vida a la seua casa i feien visites al seu fill que no mostrava milloria. L’assassí, si és que  en va existir un, va seguir solt.

Al final, la policia va arribar fins i tot a plantejar-se que Elisa s’havia suïcidat, encara que no van trobar armes a l’escena del crim.

I tu, què en penses?

Pablo Juan; Curs: 2017/18; Grup: 1r Batxillerat A

MATEU I LA COVA MISTERIOSA

          Mateu, fill d’Esther i Ramon, és un nen de deu anys molt divertit d’ulls blaus, cabells rossos i alt. Té un germà més major que li agrada fer-li por amb històries de monstres i fantasmes.

Un dia Mateu, tornant de l’escola es va desviar del camí que sempre agafava per anar i tornar de l’escola. Va veure un gosset i el va perseguir, quan ja portava una estona perseguint al el gosset se n’adonà de que caminava per un bosc. Va veure una cova, i com a Mateu li agradaria ser de major arqueòleg, es va endinsar molt més buscant pedres i ossos d’animals. La cova era molt fosca, no s’hi veia el fons; per tant, va entrar per a investigar-la. Estava molt content, ja que li agradava investigar i jugar a ser un arqueòleg. La cova era molt fonda, ja no veia per on havia entrat. Es va espantar un poc, però no li va impedir seguir investigant. A la cova va veure rates penades, serps i animals estranys, un d’ells era un llop en amb  cap de peix amb tres ulls i dos boques. Com que es va fer hora de sopar i Mateu encara no havia aplegat a casa, els seus pares es van preocupar, per tant van eixir a buscar-lo. Van veure a Pere, amic de Mateu, aquest estava traient  el fem i li van preguntar on estava Mateu. Pere li va dir que l’última vegada que l’havia vist estava perseguint un gosset blanquet en direcció cap al bosc. Els pares van anar directes a la cova per a buscar-lo, perquè coneixien la seua existència  i també que a Mateu li agradava investigar com un arqueòleg. Mateu tenia molta por perquè s’havia fet de nit i no podia veure res, sentia el soroll de les serps, el vol de les rates penades, els crits dels animals estranys, es va posar a plorar com  un nen petit. No sabia què fer.  Se sentia observat per tots els animals que hi havia a la cova. Va eixir corrents i es va entropessar amb una pedra i va caure desconsolat al terra plorant. Els animals estranys van anar on estava Mateu per agafar-lo i menjar-se’l.

De sobte es va despertar al llit tot suat, amb molta por i amb el cor bategant-li molt de pressa. Era 31 d’octubre, dia de les ànimes, sempre tenia malsons aquell dia.

FI

Olga Mateu

Curs: 2017/18

Grup: 2n ESO C

L’ànima

            «Encara que la veritat dels fets relluïsca, sempre es batran els homes en la trinxera subtil de les interpretacions.» Gregorio Marañón.

          L'ambient estava impregnat d'una certa incertesa en què no estava gens clar què havia de fer-se. Les idees havien desaparegut, s'havien esfumat, i no hi havia forma de fer-les tornar. Les seues ments menudetes es trobaven en blanc i les paraules no tenien el valor d'eixir a l'exterior i mostrar allò que tractaven d'expressar.

          Volien mostrar la seua frustració, la seua desesperació. Però no tots eren capaços de manifestar aqueixa classe d'estats. Només uns pocs, els més especialitzats a exhibir-se irritats tot el temps. Els altres tenien la capacitat de mantenir allò més valuós; l'esperança, l'alegria, l'optimisme. No obstant açò, a poc a poc, els murs que protegien aquests preuats elements anaven caient. L'empipament i la confusió, en realitat, eren més fàcils de ser conservats.

          Anterior al desastre descrit, va haver-hi una pau bastant duradora. No es coneixien entre si, es trobaven en racons peculiars i una de les seues missions essencials era la unió de tots ells per, així, fer-se més forts.

          Tot va començar amb Confusió. Havia aparegut del no-res i no sabia quin era el seu origen, la seua raó d'existència. Per això es deia així. A més, va sentir que algú més estava per venir, i és que Curiositat era la seua ànima bessona. Anaven juntes per tot arreu, intentant calmar els seus dubtes durant el viatge de recerca del lloc on es trobaven.

          Amb el pas del temps, els va visitar Soledat. Ella sí que tenia clar qui era realment. Havia arribat fins a elles per culpa seua, no per pròpia voluntat. Necessitaven una mica de companyia, se sentien solitàries en un món com aquell i que encara havia de ser descobert per elles.

          Per a Soledat aquell no era un món tan estrany. Els va convidar a ensenyar-los el que sabia d'ell. Entre altres coses, volia presentar-los als altres, que en aqueix moment estaven discutint entre si. Aquesta última va ser la raó per la qual va decidir no fer-ho. Els seus caràcters aportarien més motius per a destriar sobre l'assumpte.

           No obstant açò, el món estava començant a tornar-se una mica diferent. Soledat no podia ocultar aqueix fet, i inevitablement, i sense poder resistir-s‘hi, Confusió i Curiositat es van adonar del canvi que s'estava produint.

          —Soledat, crec que, ja que tens tants coneixements, hauries de calmar-nos i explicar-nos si el que està succeint és normal. Mira el cel, és extraordinari! —L'anterior cel blau s'enfosquia lentament, sense donar indicis del que ocorreria en el futur.

          —Ara per ara no succeeix res greu, molt menys important. Però resulta decebedor que tot estiga evolucionant tan de pressa. —Va contestar secament la seua companya de recerca.

          — El món està canviant?

           Efectivament, el món sencer estava transformant-se en un altre. Soledat els va guiar a través d'un camí imaginari per tal de presentar-los l'explicació del problema. I malgrat tractar-se d'una disputa entre éssers semblants a elles, Confusió i Curiositat es van alegrar per poder conèixer-los a tots.

          Havien passat bastant temps amb Soledat, però mai abans havien sabut per ella que tanta gent alhora podia reunir-se en aquell lloc. No es tractava d'una reunió amistosa. Hi havia clarament dos grups diferenciats que lluitaven entre si i defensaven el seu territori, que era aquell món en general. Amor, Alegria i Amistat volien expulsar Odi, Tristesa i Crueltat, però aquests últims es negaven i es mantenien forts.

          Odi i els seus còmplices sabien que eren més sòlids que ningú en aquell espai tan immens i diminut alhora. Cada vegada que la baralla avançava quant a arguments i empipaments, ells creixien i augmentaven la seua valentia i poder. Amb Esperança i uns altres més ocorria el contrari. Per tant, a simple vista, éssers com Egoisme vencerien.

          Soledat s'havia equivocat completament. Havia passat tant temps apartada de la situació que no s'havia adonat com de preocupant resultava la circumstància a la qual s’enfrontaven. Al contrari del que Soledat pensava de les seues respectives personalitats, Curiositat i Confusió van entrar en el combat i van tractar d'arreglar l’embolic que s'havia produït. Açò va fer que Amor recuperara les forces i es mantinguera ferma en la seua posició al costat del seu bàndol.

           Llavors, com que Confusió i Curiositat ja havien complit el seu propòsit en aqueix lloc, que era calmar els seus dubtes i les seues preguntes, van començar a esfumar-se. Finalment, van desaparèixer sense deixar rastre, com si mai abans hagueren existit, com si no hagueren sigut res més que un miratge des del principi.

          Davant d’un esdeveniment així, alguns van exclamar sorpresos el que havien vist els seus diminuts ulls.

          — Mireu el que heu fet! —Va retraure Esperança al bàndol contrari.

          — Creus que és culpa nostra? —Va respondre tossut Pessimisme.

          — Com podria ser la nostra? Som els que intentem pintar el cel de blau clar! —Va proclamar Amor davant la multitud descontenta.

          —No veig com ho esteu aconseguint. Potser som nosaltres els que hàgem de retornar el món al seu estat natural. —Va afirmar segur de si mateix Odi, sense perdre els nervis.

          Odi mai s'alterava, mai cridava massa. Mantenia una actitud severa i callada, sabia que no feia falta que alçara la veu perquè els altres s'afebliren davant ell. Amor no era tan carismàtic, pensava en el seu interior sempre que s'enfrontava a ell.

          —En realitat, vosaltres sereu els que ho destruireu per complet. —Va enunciar Amistat, planificant allò que humiliaria definitivament a Odi i els seus companys.

          —D’acord, seria una gran idea comprovar si allò que afirmeu és veritat. —Va suggerir Decepció, endevinant el pensament del seu rival. Estava convençut que no perdria.

          Així doncs, van acordar que Amor i el seu bàndol no farien res en especial fins a veure alguna millora en el seu món. Si açò ocorria així, la seua existència deixaria de tenir sentit, però Esperança tranquil·litzava els seus amics, perquè de la mateixa manera que Odi confiava en la seua victòria, ella confiava en la seua pròpia.

          Després d'un temps, Confusió va tornar al món en què solia viure, però abans va cridar a Curiositat per a venir amb ella, que sempre l'havia acompanyat. El lloc es veia envaït per un silenci molt llarg i que no es podia trencar, i l'ambient, literalment, es trobava mut. Per açò, les paraules havien desaparegut i la situació era definitivament un desastre.

          A partir d'aqueix moment, la doble C – Confusió i Curiositat – tractava de respondre's a si mateixa les seues pròpies preguntes. Ambdues intentaven parlar amb els altres, però ells callaven i no podien declarar què era el que sentien, en què pensaven, què era el que feien.

          El món s'havia quedat paralitzat. El món es deia Ànima, i s'estava morint des de l'interior. La situació no havia millorat, però tampoc s'havia desbaratat més. Açò era així, bàsicament, perquè els sentiments s'havien dedicat a ignorar el problema. I així va ser com a Amor va explosionar i va cridar:

          — No ho estem ignorant! Açò era l'acord!

          Confusió i Curiositat no van arribar a entendre quin objectiu tenia l'acord realment. Havien deixat de costat el vertader problema, el sentit dels sentiments, del sentir, del món, la seua llar.

          De forma més civilitzada a l'anterior, es van reunir tots de nou. No pensaven realitzar un altre acord. Es necessitaven els uns als altres per tal de comprendre el món. I és que tots ells complien una funció fonamental, per açò existien en el mateix lloc i no en un altre diferent.

           La seua missió era sentir, sentir-se bé i malament quan fóra necessari, però, sobretot, ser feliços a la seua manera. Per a arribar a la Felicitat i a la Pau, havien de comprometre's a solucionar els problemes, acceptar-los i aprendre d'ells. Aquella era la missió fonamental que havien de complir al llarg de les seues vides.

          El món va tornar a tenir un cel blau clar lluent. La llum havia cobert la foscor, el cantar dels ocells havia ensordit el so dels colps i els sentiments convivien en l'Ànima que els pertanyia.

          Aquesta no és una història qualsevol, no succeeix ni en un lloc ni en una època llunyanes. No tracta de reis i reines vivint en castells o monstres en els boscos. Aquesta història té lloc en un espai comú a totes les persones, l'Ànima. I quan una persona mor, l'Ànima se separa d'ella. No obstant açò, sempre serà cert i vertader que:

          «Viure no és només existir, sinó existir i crear, saber gaudir i patir, i no dormir sense somiar. Descansar és començar a morir.» (Gregorio Marañón).

Helena Zvorygina; Curs 2017/18; grup: 1r de Batxillerat B

I arribà el dia

- “Jo enamorar-me?, jo nòvio?, no. Vull ser lliure,  vull anar a mil i una festa i poder fer el que m’abellisca amb qui m’abellisca, no vull cap, però, cap tipus d’obligació amb ningú, i molt menys amb un xic.”

Aquest era el pensament de la meua amiga Laia, una xica molt extrovertida, sociable, guapa i amb molt de caràcter.

- “Jo això de tindre nòvio des dels 15 anys? no; no sóc d’eixes,    . A mi, ni als 35 anys em veuràs amb nòvio, no em casaré, tampoc tindré família, no m’agraden els xiquets. “

Aquestes frases Laia me les deia contínuament, cada vegada que un xic se li declarava; ella el rebutjava, odiava tot tipus de xics, jo vaig arribar a pensar si és que preferiria les xiques… però no; definitivament no. El problema havia estat que, fins al moment, no havia arribat el xic adequat, i aleshores va passar, va aperèixer, va arribar el moment en què la meua amiga Laia s’enamorà.  Així és com començarà aquesta història, una història plena d’amor i casualitats.

Era un xic molt atractiu, educat i vestia molt formal, en veure’l per primera vegada vaig quedar fascinada, pareixia un xic de revista, o almenys, eixa va ser la meua primera impressió en veure-li eixa cara tan perfecta, tenia els ulls color castany, un nasset i una menudeta barba, amb pocs pèls però que li quedaven de meravella. No devia ser del meu poble, ja que mai l’havia vist abans, i al poble tan menut, ens coneixem tots.

Estava davant d’una botiga de llepolies i recolzat sobre un cotxe, un Fiat, més concretament. Jo, que estava de passeig amb el meu grup d’amigues i, tan sociable i agradable com he sigut sempre, vaig anar a preguntar-li què feia en aquest menut poble. Ell de seguida es va posar tot roig, pareixia una tomaca, però  i què, fins i tot així, era preciós. Em va respondre que estava allí, esperant  una amiga, i en sentir allò, ja no vaig voler saber res més, perquè, de seguida vaig suposar que no devia ser tan sols amiga, la ment de les xiques sempre és de pensar malament, i ja em vaig posar molt gelosa, i això que l’acabava de conèixer.

En arribar a casa li ho vaig contar a ma mare, perquè ella i jo sempre ens contem tots els escoltets, per a mi sempre ha sigut com una amiga més. Li vaig dir que m’hauria agradat que no haguera tingut nòvia per així, podria casar-me amb ell. Ella, molt extranyada per la meua resposta em va preguntar a què venia eixe canvi tan inoportú sobre el casament, ja que sempre he dit que no volia cap responsabilitat.

Passaren tres anys i ja no vaig saber res més sobre aquest jove fins que a l´estiu, al mes d’agost, vaig anar a visitar la meua àvia al seu poble, que estava bastant lluny del meu i que, també era molt més gran. Allí feien festa aquella nit i dos amigues meues i jo vam decidir anar a ballar i divertir-nos una estona.

No sé si va ser casualitat o simplement el destí, però eixa nit vaig tornar a veure, tres anys després, el xic que en un passat m’havia agradat tant. Aquesta vegada va ser ell qui va vindre a saludar-me i preguntar-me què feia al seu poble, li ho vaig contar i em va dir que, si volia que a l’endemà quedarem per a anar a passejar pel poble amb l’excusa de ensenyar-me’l.

Al dia següent vam anar a un bar a fer-nos un cafenet, enfront estaven construint una finca i em va dir que ell hi havia comprat un pis de la segona planta. Jo, molt intrigada, li vaig preguntar que per a què l'havia comprat, si era molt jove i no treballava, ni tenia nóvia i, li digué que si me'l podria ensenyar quan el tinguera acabat.

Després de fer-li aquesta pregunta, el rostre de la seva cara va canviar per complet, es va posar molt nerviós i es van tensar les nostres converses. En eixe moment jo no entenia res, però vaig decidir deixar-ho córrer.

Com ja estareu imaginant-vos, per com estic contant aquesta història, sí, ens ferem nóvios, ens casàrem i ens compràrem un pis. Estareu preguntant-vos perquè ens comprem un pis si ell ja n’havia comprat un, la resposta jo no la podia donar perquè no la sabia, d’eixe pis jo mai he sabut res més.

***

Sóc Joan, un xic formal i que sempre aconsegueix allò que es proposa. L’altre dia vaig anar amb una amiga a un poble menudet per a fer uns recadets, res important. Allí vaig coneixer una xica, que em va cridar molt l’antenció, ja que, a més que era guapíssima; em va atraure molt el seu caràcter, em va resultar molt misteriosa i, em vaig enamorar, crec que no sols em viag enamorar, em vaig obsessionar.

A hores d’ara s’ha convertit en la meva dona i la mare dels meus fills, però abans d’ aconseguir-la, sols jo sé tot el que vaig fer per ella.

Per a ella i les seues amigues va ser una casualitat o, tal vegada el destí, però no, desprès de vore-la per primera vegada vaig estar tres anys anant al poble, setmana sí i setmana també, li feia fotos, l’analitzava profundament, des del color dels cabells fins a quin xampú utilitzava per a llavar-se’l. I tot això ho feia per una raó.

Jo tenia un pis que vaig comprar de molt jove, en aquest pis tenia muntat un laboratori molt menudet ja que tenia molta afició a les ciències. Allí, des dels 17 anys jo feia experiments i proves amb animals, vaig estar cinc anys intentant aconseguir algún clon d’ells per tal de -en un futur-, poder fer-me molt ric gràcies al gran descobriment de cóm clonar éssers. Va passar el que creia que mai passaria, que em vaig enamorar, o com abans he dit, em vaig obsessionar d’una jove, aquesta jove és la xica de qui vos he estat parlant anteriorment, i d’ahí la raó per la qual espiava, per dir-ho d’alguna forma, a Laia.

Durant tres anys, la vaig espiar perquè volia intentar fer un clon d’ella, ja que amb els animals, en els cinc anys que ho havia estat intentant, no ho havia arribat a aconseguir. Tot això era perquè així, si no aconseguia casar-me amb ella, podria tindre el seu clon, i poder fer amb el seu clon el que m’agradaria fer amb ella, però, com que finalment sí que ens casàrem, vaig canviar la finalitat d’eixe clon que va ser creat per a si, alguna vegada li passava alguna cosa a la vertadera Laia, poder tindre’n un altra de substituta.

Fins al dia de hui ningú és sabedor d’aquest clon, viu a l’altre pis, jo una vegada a la setmana vaig a visitar-la i li porte menjar i tot el que necessita, perquè té prohibit el pas a l’exterior, ja que no sé què podria passar si el món se n’assabentara.

***

En dic Laia, però no sóc la Laia que tots vosaltres estareu pensant, ella segurament en aquestos moments estiga amb la seva família i el seu marit. Jo estic en aquest pis, presonera, ja que el meu amo, qui em va crear, en té prohibida l’eixida a l’exterior.

Jo mai he vist el cel, ni la carretera, o el sol, la pluja, ni he sentit l’aire a la meva cara. Des que en van crear he estat tancada en aquest pis, sense possibilitat d’eixir.

Sempre m’he sentit, no sé, diferent i bastant menyspreada, tots tenen els drets que jo no he tingut mai, Josep, el meu amo, sempre em diu que deuria estar molt agraïda perquè gràcies a ell existisc, però, jo el que vull és poder viure, viure la vida com qualsevol adolescent, poder tindre amics, nóvio, família, però no, no tinc res de això, i per aquesta raó estic trista i enfadada la major part del temps.

Aquests sentiments, un dia, varen fer que explosionara definitivament i vaig decidir anar a la recerca d’algú, vaig estar informant-me sobre qui eren els coneguts de la vertadera Laia, a través de l’internet, l’única cosa que, encara hui en sorprén, sí que me la permetia utilitzar.

Finalment, desprès de moltes setmanes navegant per la xarxa sense trobar resposta, vaig vore a una amiga seva, li deien Clara. Em vaig crear un perfil fals i m’hi vaig posar en contacte. Sabia que no seria fàcil convèncer-la de tot açò, així que vaig decidir no contar-li la veritat.

Primer que res vaig aconseguir fer-me la seva amiga i una vegada ja teniem un poc més de confiança, com que ella va començar a contar-me el seu dia a dia, jo ja sabia a quins llocs solia anar.

En vaig presentar al bar on esmorzava tots els matins. Clar, la seva primera reacció en veure’m va ser saludar-me i abraçar-me com si jo fóra la seva vertadera amiga Laia, però, evidentment no era així. Em vaig decidir a contar-li tota la veritat, en un principi no en creia, però, desprès d’una estona, ho va acceptar i va decidir ajudar-me a aconseguir la meva llibertat.

***

Em vaig quedar bocabadada amb la notícia que acabava de rebre, de qui suposadament era el clon de Laia i que aquell home boig havia creat. Una vegada sabedora de cada detall, vaig decidir contar-li tota la veritat a Laia.

Elles dos es van fer molt amigues i a poc a poc van acabar enamorant-se mútuament. El marit de Laia no sabia que nosaltres ja érem sabedores sobre el clon que ell havia creat, així que, les dos Laies, que al llarg del temps cada vegada estaven més enamorades, un dia decidiren escapar-se i anar-se’n a viure a l’altra part del món.

Ell, en assabentar-se’n, s’adonà que, en voler aconseguir una Laia per a sempre, acabà perdent-la perquè  encara que havia aconseguit clonar la Laia físicament, fou impossible fer-ho també mentalment.

Ana Vidal

Curs: 2017/2018

Grup: 1r Batxillerat A